ciutadà Lopes

El Ciutadà Lópes era un home corrent, que tenia una vida corrent i vivia en una casa corrent, en una ciutat tant corrent com ell i la seva pròpia existència, així com tot el seu entorn gris i vulgar, propi d’una població industrial. El Ciutadà Lópes fregava els trenta-cinc anys, era solter i treballava al departament de comptabilitat del Gatesbank of America. La seva vida aparentment era tranquil·la dins la rutina diària que l’acompanyava i a la qual en certa manera havia arribat a acostumar-se.Feia anys que tenia els mateixos amics, amb els que compartia la seva afecció a la pesca. Menjava normalment al mateix restaurant de la cantonada de casa seva, i tots i cadascun dels seus actes diaris eren previsibles. Resumint, la seva vida era més o menys com la de la majoria dels éssers humans del nostre temps.Però dintre de pocs dies, i sense que ell ni tant sols s’ho pogués imaginar, tot el seu entorn patiria una enorme transformació que canviaria radicalment el seu estil de vida.I molt hi va tenir a veure el nou pla de desenvolupament del govern per als ciutadans de la zona oest, que era on vivia el nostre protagonista.La construcció d’una nova autovia travessava precisament el seu barri que, afectat per les obres, s’hauria d’enderrocar; tots els seus habitants s’haurien de traslladar a un de nou que tot just estava acabat a la zona nord, millor comunicada i més a la vora, en el seu cas, del lloc de treball.Segons deia la propaganda oficial, aquests nous habitatges que en breu els serien adjudicats disposaven dels més sofisticats avenços pel que feia a la comoditat i l’habitabilitat. L’holograma publicitari era molt bonic atès que l’habitatge disposava de vídeotelèfon, climatització global, monoascensors pneumàtics, sonorització ambiental a escollir, i era totalment intel·ligent, tot controlat informàticament.I el més important, sempre segons l’holograma, televisió adossada d’última generació amb acompanyament i guia de comportament, aquest últim un aspecte que el Ciutadà Lópes no acabava de comprendre però que no trigaria gaire a conèixer.Per fi va arribar el dia del trasllat a la nova llar; la previsió i cooperació de les autoritats municipals va permetre que tot es produís en un tancar i obrir d’ulls, i cap al capvespre del mateix dia, el Ciutadà Lópes i la resta d’afortunats ciutadans com ell estaven còmodament aposentats en el seu nou habitacle.Donà una ullada al seu entorn i es sentí satisfet. Agafà un emulgent hidratat vitaminat del frigorífic i s’assegué al sofà del saló, el comandament a distància estava allà, davant seu, com si l’estès esperant. L’agafà amb la mà dreta i el premé.”BONA NIT!”El Ciutadà Lópes es va sorprendre. D’on sortia aquella veu?”NO ET SORPRENGUIS CIUTADÀ LÓPES, SÓC M-3254289, LA TEVA NOVA ASSESSORA D’ACOMPANYAMENT I COMPORTAMENT; SÓC AQUÍ PER AJUDAR-TE EN TOT EL QUE NECESSITIS, TANT SOLS HO HAS DE DEMANAR I SI ESTÀ DINS LA MEVA PROGRAMACIÓ T’HO CONCEDIRÉ.”El Ciutadà Lópes somrigué satisfet, això està bé -va pensar- una ajuda sempre és d’agrair, i més en una casa tan nova i sofisticada com aquesta.“Moltes gràcies!” contestà, “espero que siguem bons amics.””PER SUPOSAT, PER AIXÒ ESTIC PROGRAMADA. LA MEVA MISSIÓ ÉS FER LA TEVA VIDA MÉS AGRADABLE.”Mentre es refregava les mans satisfet, decidí que ja era hora de preparar-se el sopar, així que se’n va anar cap a la cuina. Li venien de gust uns ous remenats amb bacó i una amanida, acompanyat de maionesa i un vi suau de Califòrnia.Estava acabant de preparar-se l’àpat, quan la veu el va increpar:”CIUTADÀ LÓPES, AQUEST SOPAR QUE T’HAS PREPARAT NO ÉS EL MÉS ESCAIENT PER A LA TEVA SALUT, TÉ EXCÉS DE GRASSES I COLESTEROL. T’ACONSELLO QUE MENGIS QUELCOM MÉS SUAU I ADEQUAT. EM PERMETO SUGGERIR-TE UN GOT DE LLET AMB CEREALS. PORTA LES CALORIES QUE EL TEU COS NECESSITA I ÉS MOLT MÉS SA.”El Ciutadà Lópes frunzí les celles, però sigui per la sorpresa que li va produir el missatge o per la convicció que comportava el mateix, diposità el seu sopar a la trituradora de brossa i es preparà la llet i els cereals. Els va menjar amb desgana i es disposà a veure la pel·lícula del Canal 458. Al Ciutadà Lópes li agradava aquest canal, era el més cultural de tots i les pel·lícules que emetia eren francament interessants. Agafà una bossa de crispetes que havia comprat al supermercat i es disposava a cruspir-se-les tot veient la pel·lícula quan la veu el va tornar a interrompre:”CIUTADÀ LÓPES, NO ÉS BO QUE MENGIS CRISPETES DESPRÉS DE SOPAR, JA HAS ACUMULAT SUFICIENTS CALORIES.”Aquesta vegada, el frunzit de celles va ser més seriós, però no era el primer dia en la seva nova, llar? I no tenia ganes de barallar-se amb la veueta tocapilotes que li havien instal·lat, seria millor deixar-la tranquil·la per avui i demà comentaria aquest assumpte amb els seus amics per veure que n’opinaven. Connectà el canal 458, però la veu tocapilotes va tornar a intervenir:”HO SENTO, PERÒ NO ÉS ACONSELLABLE VEURE AQUEST CANAL, EL SEU CONTINGUT ÉS PERILLÓS. ET RECOMANO EL CANAL 1222 QUE EMET BONES PEL·LÍCULES AMERICANES, MÉS ESCAIENTS ALS IDEALS I AL COMPORTAMENT DELS NOSTRES CIUTADANS.”Fastiguejat, desconnectà el televisor, i això que era el seu primer dia de convivència amb la veu d’acompanyament i de comportament. “Comencem bé” -va pensar-, “o arreglo aquest assumpte o un dels dos acabarà malament.”La veu insistí de nou:”CIUTADÀ LÓPES, SI NO VOLS VEURE LA TELEVISIÓ, PUC RECOMANAR-TE ALGUNA EMISSORA DE RÀDIO, O ELS LLIBRES QUE HAS DE LLEGIR PER TAL D’AMPLIAR ELS TEUS CONEIXEMENTS.”El Ciutadà Lópes estava sorprès, ¿com era possible que la veu encara l’estigués emprenyant si ja havia desconnectat el receptor?”SÉ EL QUE ESTÀS PENSANT” -LI VA DIR-, “ESTIC CONNECTADA AL TELEVISOR, SIMPLEMENT EN ACTIVAR-LO M’HAS INCORPORAT AL TEU ENTORN. LA MEVA TASCA ÉS VETLLAR PER TU I FER-TE FELIÇ LES 24 HORES DEL DIA. I ARA, ATÈS QUE OBSERVO QUE NO DESITGES FER RES EN ESPECIAL, T’ACONSELLO QUE TE’N VAGIS A DORMIR. BONA NIT! AH!, I NO OBLIDIS DUTXAR-TE I RENTAR-TE LES DENTS. FINS DEMÀ!”El Ciutadà Lópes bullia d’indignació, en quin mal moment havia posat en marxa i activat un monstre semblant! “Calma’t” -va pensar- “dutxa’t, renta’t les dents i ves-te’n al llit, demà ja prepararàs un pla de xoc contra aquest monstre electrònic.”Almenys el va deixar dormir tota la nit, però com ja s’ho esperava, a les vuit en punt del matí la veu el va despertar:”BON DIA! CIUTADÀ LÓPES, JA ÉS HORA DE LLEVAR-TE I ESMORZAR. SÓN LES VUIT EN PUNT DEL MATÍ, FA UN BONIC DIA, LA TEMPERATURA ÉS DE 26º I NO HA HI HA PERILL DE PLUJA.”“Gràcies, ¿haig d’esmorzar cereals, llet i suc de taronja, oi?””MOLT BÉ! VEIG QUE VAS APRENENT, NO OBLIDIS QUE TANT SOLS SEGUINT ELS MEUS CONSELLS SERÀS UN CIUTADÀ FELIÇ I EXEMPLAR.”El Ciutadà Lópes remugà quelcom inintel·ligible entre dents que, afortunadament, la Veu no va poder sentir. Un cop vestit i esmorzat, se’n va anar de la seva nova llar cap a la feina, no sense abans acomiadar-se de la Veu, no fos que es molestés.Es trobà en el bar de sempre amb en Martinez. No va fer falta que es diguessin res l’un a l’altre, els gestos i les mirades que es creuaren ja eren més que eloqüents. El Ciutadà Lópes xiuxiuejà unes paraules a l’orella del seu company.- Escolta Martinez, millor que en parlem després al carrer, ja no me’n refio dels locals tancats.- Jo tampoc Lópes, millor fora, anem-nos-en.Un cop al carrer i mentre anaven cap a la feina, parlaren de les seves experiències personals amb la Veu i, com era previsible, van coincidir en el mateix tipus d’enfrontament personal amb ella. “Que et fa feliç i un ciutadà exemplar”, repetiren alhora.El Ciutadà Lópes es quedà pensatiu.- Ara ens en riem, amic meu, però aquí tenim un problema que hem d’intentar resoldre com més aviat, millor.- D’acord! Però com? No crec que sigui gaire fàcil desempallegar-se d’ella.- Desempallegar-se’n ja sé que no, però ignorar-la, potser sí.- Ja em diràs com? Si la desconnectes, ells ho sabran i tindràs problemes, i no pots anar tot el dia per casa amb les orelles tapades, el remei seria pitjor que la malaltia.- Tot això ja ho he pensat, Martinez, però sí que crec que hi ha una solució.- Doncs digues quina, que em fas estar neguitós.- Veuràs, ho he estat pensant i crec que hauríem d’adreçar-nos a les autoritats municipals; els hi podem dir que no ens adaptem a tants avenços, que ja tenim una edat i això és cosa del jovent, i que si ens podrien canviar a un altre habitatge de característiques similars al que ja teníem.- No hi perdem res per provar-ho.En Martinez esbossà un gest d’escepticisme.- No crec que ens facin cas, ans al contrari, pel que he sentit a dir, pretenen incorporar mica en mica aquest sistema a tots els habitatges de la ciutat. Però tens raó, no costa rés provar-ho.La resposta de les autoritats municipals fou concloent, NO! I a continuació van oferir totes les raons possibles que justificaven la negació a la petició sol·licitada.Que si era beneficiós pel ciutadà, que si més qualitat de vida, que aquest era l’habitatge del futur, que haurien d’estar agraïts per ser uns dels primers en ocupar un d’aquests habitatges, etc.Quan els dos amics es van trobar el diumenge al matí van comentar la jugada, ambdós havien rebut la contestació que, de fet, no els havia sorprès gens, ja s’ho imaginaven.- Com ho veus Lópes?- Malament, però ja m’ho temia; de fet, encara ens queda una altra solució, però amb aquesta no sé si hi estaràs d’acord.- Quina és?El Ciutadà Lópes donà una ullada al seu entorn, com si recelés fins i tot dels espais oberts.- Martinez! L’única sortida que tenim es fugir d’aquí.Aquest se’l va mirar, i amb cara de sorprès li va dir:- Fugir? On?- A un lloc segur. Has sentit a parlar del Centres d’Emmagatzemament?- No! Què és això?- Doncs mira, és on desterren la gent políticament incorrecte, com si fos una espècie de reserva; no hi ha les comoditats d’aquí, però tampoc s’hi està tant malament, almenys hi ha llibertat absoluta.- Això sí, si hi vas, ja no en pots sortir mai més. És que… bé, tinc un antic company d’universitat que treballa al servei de seguretat; l’altre dia me’l vaig trobar i, tot parlant amb ell de l’assumpte, em va dir que ens hi podria fer entrar, fixa’t que l’únic que demana a canvi -somrigué tot fent un gest irònic- és quedar-se amb el meu habitatge; així és la vida amic meu, nosaltres en volem sortir i ell va boig per ocupar-ne un.En Martinez estava dubtós, no ho acabava de veure clar.- No sé què fer, vols dir que ens hi adaptarem?- No ho sé, però almenys jo, aquí, no hi vull estar-hi més temps de l’imprescindible. No veus que nosaltres som una espècie de conillets d’índies, que quan li trobin el gust a això de controlar al personal, tota la ciutat estarà sota el seu ull vigilant i la seva Veu incrustada dia i nit a les orelles de tots els ciutadans? Pensa-ho, demà a les vuit de la tarda he quedat amb ell, t’esperaré deu minuts; si no vens, marxaré.
L’endemà, a l’hora acordada, en Martínez es va presentar, però tant sols per acomiadar-se del seu amic, no gosava donar el pas i així li ho va fer saber.S’acomiadaren amb una forta abraçada i el Ciutadà Lópes va desaparèixer de la ciutat sense deixar-hi rastre.Les autoritats municipals no van donar cap importància a la desaparició; l’Estat del benestar anava sobrat de mà d’obra i tenir-la col·locada costava una munió de diners al cap de l’any.El seu habitatge va ser ràpidament ocupat pel seu amic, el guarda de seguretat, que el va demanar a l’instant, i tot va continuar igual. Bé, tot no. El Ciutadà Martinez es va penjar un any més tard

el missatge

Es pregunta qui pot ser, qui cada dissabte a la matinada li deixa lliscar un missatge dins d’un sobre per sota la seva porta. Sap que és de matinada perquè ella s’en va tard a dormir, i a partir del primer que va rebre, vigila abans de recollir-se. No hi ha mai res, però l’endemà al matí se’l troba.
I no és precisament un missatge d’amor. Bé, d’amor si, pero dir-te:“no obris els ulls si és possible i acariciat amb les teves mans tan boniques, ho he somiat tantes vegades, m’agradaria veure-ho, veure-les sobre la teva pell, així, i jo estaría aquí, ningú ens veurà i jo estaria aquí, acariciant el teu sexe, poc a poc, estimada”és, dit curt i ras un missatge d’alt voltatge eròtic.

El que més intriga l’Alba, és qui pot ser el seu anònim enamorat, doncs a l’escala on viu, no hi ha cap dels seus veins que doni el tipus, que encaixi amb el contingut de les missives. Al bloc, de tres pisos amb dos a cada replà, hi habiten dos matrimonis grans al primer A i al primer B, jubilats i amb no massa salut. Aquests ja els pot descartar d’entrada. Al segon, ella al A i el B està desocupat fa m,és d’un any. Queda el tercer, a l’A, el Senyor Geroni, un pre-jubilat entranyable, de cabells i bigoti blancs com la neu. No! ell tampoc, és diu, no sembla el tipus de persona que faria una cosa així. I ja tan sols li queda el veí del tercer B, feia poc s’hi havia traslladat un estudiant d’económiques li semblava haver sentit, però tampoc podia ser, era molt jove i l’Alba frega just la quarentena, Oh! a veure si seré uns misses Robinson - es diu - convençuda que l’estudiant d’económiques era l’ùnic amb possibilitats de ser el seu anònim i eròtic enamorat. Però no pot fer res, tan sols esperar, tard o d’hora el missatge setmanal li donarà alguna pista, cal doncs esperar que passi el temps…“Sento el meu cos sobre el teu, tu em deixes fer, però m’agafes fort amb els teus braços, continuo furgant dins teu, els teus llavis cerquen els meus i les nostres llengues parlen d’amor i desig, baixes les mans i m’agafes per les natges, apressant-me, fins gairebé fer-me mal i em sento encara més dins teu, com si fóssim un sol cos, encès de passió i desig”

I així setmana rere setmana, sense donar cap pista, cap senyal. L’Alba està ja més que intrigada, no sap ben be que fer i finalment decideix quedar-se de guardia el cap de setmana següent,a veure si d’una vegada pot esbrinar qui és l’autor de les missives.

*

Gairebé s’ha adormit quan pel voltant de les quatre de la matinada un sobre llisca per sota la seva porta, l’obre d’immediat, però tan sols encerta a veure unes cames que fugen escales amunt seguit d’una porta que es tanca, sense tenir l’Alba cap certessa de quina de les dues és. Decidida, puja proveïda tan sols delseu barnus i veient llum sota la porta de l’estudiant, truca al timbre. Li obre el noi proveit només d’una tovallola…
Qui és? pregunta una veu femenina des del fons de la casa.
Ai perdó! exclama l’Alba, és que algu ha untentat entrar a robar a casa i m’he posat molt nerviosa, ja està, sigui que sigui ha marxat corrents escales avall, no crec que torni. Perdoneu i bona nit.
El noi tanca la porta amab cara estranyada i l’Alba es troba al replà sense saber que fer. La porta del tercer A s’obre i apareix el Sr. Geroni. Somriu amablement com sempre.
Que li passa? la veig molt trasbalsada. Vol prendre un cafè o una copeta, li anirà bé, no he pogut evitar sentir la conversa sobre l’intent de robatori, i….
L’Alba somriu. Sí, gracies, una copa m’anirà bé.
L’home s’aparta i ella entra dins la casa, mentre s’asseu al sofà ellporta una ampolla de Conyac i un parell de copes. S’asseu al seu costat mentre les omple.
Així que l’han volgut robar?
L’Alba,. decideuix explicar-li tota la veritat, abaixant la vista i mentre el conyac lentament va omplit de calor el seu cos, li parla dels missatges setmanals i com avui s’ha quedat vigilant tota la nit.
Hi ja ha llegit el missatge d’avui?
No! contesta ella sorpresa.
Llàstima, diu ell, era el més bonic de tots, diu així:”M’agrada mirar-te, t’he mirat durant aquest temps, i encara que no ho sabies, jo et sentia com si ja fossis meva, si em vols fer aquest favor, puja ara mateix al tercer A, encara que tan sols sigui per a una sola nit, crec no demano molt, puja, i simplement tanca els ulls i deixa’m que t’acaricíi i, per una nit, per una sola nit, seràs de veritat meva.”

L’Alba aixeca els ulls i s’el mira, s’acosta a ell i abraçantlo el besa als llavis. S’ho ha guanyat Sr. Geroni, i a mi també m’agrada l’Alessandro Baricco. Tindrà la seva nit - li diu - mentre el barnús llisca lentament fins arribar al terra…

abandonat

Hola! Ho sento molt, però em sembla que m’han abandonat. Va succeir ahir a la tarda i, crec que no ho varen fer expressament, o, almenys és el que em voldria creure, perquè jo, mal m’està el dir-ho, des que em varen regalar m’he portat força bé. Vaig tenir la sort d’ésser escollit d’entre molts iguals o semblants de la meva espècie, però quan l’Anna P. es va fixar en mi, de seguida em vaig adonar que seria seu per sempre i, per la manera com em mirava, en va donar la sensació que estaria bé amb ella. Recordo que m’acariciava i em tenia sempre al meu costat, fins i tot m’abrigava i jo era feliç. Ja n’estava cansat d’estar allí tant de temps amb els de la meva espècie, sense sentir el contacte humà.Però això ja ha passat i, ara estic aquí sol i abandonat, aquesta nit he passat molt de fred i a més ha plogut i m’he mullat, no sé exactament on soc i, el temps, s’ha fet etern fins que ha sortit el sol.És una llàstima, ara que era tan feliç i per fi em sentia útil per algú que a la seva vegada s’identificava amb mi.Recordo que l’altre dia em va portar a la platja i crec que ambdós estàvem molt contents, jo no havia estat mai al mar ni tampoc tant lluny i m’ho vaig passar d’allò més bé, però ara estic aquí sol i…, em sento molt trist.Hola! Sóc jo un altre cop i, cada vegada estic més preocupat, gairebé se m’ha acabat l’aliment i no sé què fer, malgrat que em consta que hi ha molta gent que pregunta per mi, sobre tot l’Anna P., la meva amiga, però jo ja no hi puc fer rés, i ella pel que veig tampoc o, potser si? Ja no ho sé, la veritat es que estic molt espantat. Si al menys aconseguís moure’m, però no puc, em sento dèbil i gairebé no tinc forces, però ho intentaré, provaré de fer un últim esforç…És impossible, mai ho aconseguiré, he de pensar quelcom i ràpid, però gairebé no puc coordinar els meus pensaments, el temps s’acaba, j a n o e m q u e d e n f o r ç e s , h o s e n t o. P e r d ó!!! H e o b l i d a t p r e s e n t a r - m e, e m d i c M o v i s t a rrrrr A c t i v aaa, i e l m e u n ú m e r o é s el 6 3 0 5 7 3 0 1 5 .A d e u u u u u u uuuuuuuuuuuuuuuuuu, . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ………………………-
A la meva filla, l’Anna P. amb motiu de la pérdua del seu primer mòbil.

Des del safareig

Des del safareig del meu pis, veig passar la vida. Sóc un observador amagat darrera els rectangles de formigó que em separen de l’exterior. És com una presó invertida, un segon pis que permet la visió global del meu entorn. Gaudeixo d’una situació privilegiada que em permet tenir-ho tot controlat, escoltar les converses de la gent, observar-los i agafar paraules soltes al vent, com si fos una espècie de voyeur de la vida que passa sota meu.
Dues dones fa més de mitja hora que estan xerrant. Una li està explicant a l’altra les desgracies de la seva filla: “És que el meu gendre és un barrut i un poca-solta. I mira que la vaig avisar la nena, ves en compte que no m’agrada gens aquest noi, que jo tinc experiència i se el que em dic, però ja saps com és el jovent d’avui en dia, es pensen que ho saben tot i no saben res, ni et fan cap cas, i mira ara el que li passa.
- I que ho diguis Maria - assevera l’altra amb to de complicitat.
Finalment i després d’acomiadar-se set o vuit vegades, les dues dones se’n van cadascuna cap a casa seva. Mentre, passa l’Antonio que ve de comprar el diari i com sempre xerrant amb ell mateix. Em pregunto si li agradaria saber que l’he fet sortir en un conte que he escrit, o ans al contrari si és sentiria ofès, i em pregunto a mi mateix fins a quin punt un te dret a explicar la vida dels altres sense el seu consentiment. L’Antonio és el que ara en diuen un “border line”, però a mi m’agrada molt xerrar amb ell, parlem sobre tot de futbol, puig es un fanàtic del Sabadell. Ara, quan t’atures a xerrar amb ell, agafa-t’ho amb calma, puig comença i mai acaba, però és molt bon jan i no em costa res donar-li conversa.
A tot aixó, els de la fruiteria de l’altra banda del carrer estan pintant l’interior, han tret les taules i prestatgeries al carrer i qui més qui menys quan passa per davant i dona una ullada. El drapaire de la pipa puja empenyent el seu carretó curull de deixalles, mentre la pipa treu fum com si d’una màquina de tren amb un sol vagó es tractés. Un somier, un escalfador i una munió de ferralla variada és el seu botí. Tot aprofitable, aixó si que és reciclar.
En Miquel, el veí del primer, ha tret al gos a fer les seves necessitats. En mirar cap amunt em veu i saluda, li retorno la salutació, mentre m’obro una cervesa.
Continuo contemplant el meu entorn, és la vida que va i bé en les seves petites cuites quotidianes. Dono una glopada a la cervesa quan sona el telèfon, és l’Anna P. diu que no ve a dinar, que menjarà qualsevol cosa al costat de la perruqueria. Li ho dic a Nuri que em comenta que precisament avui hi havia un dinar dels que a ella li agraden. No et preocupis que no passarà gana - li contesto.
Mentre va passant el temps i els petits esdeveniments, em sento con una espècie de petit Déu controlador de l’espai inferior, tot i que de fet, fer de déu és fàcil, es tracte tan sols de mirar i no fer res, no comprometre’s en res. És un tipus de feina que no comporta cap responsabilitat. Mentrestant, el dissabte avança lentament i la vida ho fa també parsimoniosa seguint la seva cadència. Aixeco els ulls per comprovar si surt el sol d’una punyetera vegada mentre demano a crits la dimissió d’en Mauri. Sol i calor, havia dit la nit abans i portem tot el sant dia ennuvolat i més aviat fresqueja. En abaixar la vista observo a la senyora del gos vell que està fent el mateix que jo, però des d’un cinquè pis i davant mateix de casa meva. Em molesta, encara te més controlada la situació que jo, que ja no sóc l’únic del barri que vigila. Sempre hi ha algú que està per sobre teu, que controla tot el que tu controles i a més a més a tu mateix.

I és que tots plegats som actors permanents, secundaris o protagonistes - depèn del moment que ens pertoqui - d’aquest espectacle estrany, fascinant i tediós alhora que és la vida.